L’ambient artístic al Regne de València durant els anys del naixement de Francesc de Borja.

Per Vicent Pellicer i Rocher.


Quan Francesc de Borja ve al món ens trobem que la cultura occidental pateix una greu crisi d’identitat, d’existencialisme, en diríem ara. D’una banda, el poder polític feia ús de la força de la religió per reiterar contínuament la seua supremacia en la funció laica que la feia servir com a element regulador de la societat.

D’altra banda, l’Humanisme, com a moviment de renovació del pensament i de l’art comptava amb una forta càrrega d’intenció perfeccionista tant del sentiment religiós en general com del concepte estètic de les formes plàstiques i arquitectòniques. Tot plegat aquestes innovacions tan sols arribaven als propis interessats: literats, artistes, noblesa i alta aristocràcia. Fenomen que, no gens menys, no transcendia al poble, més preocupat com estava per resoldre tant els problemes quotidians de subsistència com els de la vida eterna. A tot açò cal afegir la mala interpretació que de l’Humanisme feren les classes dirigents del nostre país. La visió racionalista del món la convertiren en depravació i immoralitat, cosa que va ser aprofitada pels elements reaccionaris al servei dels prínceps, laics o religiosos. A més a més, la Inquisició castellana imposada en 1485 per Ferran II d’Aragó (Ferran el Catòlic) es va manifestar amb la seua màxima cruesa en els processos que tingueren lloc a finals del segle XV i principis del XVI, dels qual cal destacar els de la família de Lluís Vives. A sa mare la van desenterrar per cremar el seu cos i anys més tard, el pare també va ser cremat viu a la foguera inquisitorial. Així mateix, la Inquisició va fer cremar tots els exemplars de la Bíblia traduïda al valencià pel germà de sant Vicent Ferrer, fra Bonifaci, prior de la cartoixa de Porta Coeli.

En 1472, aquests fenòmens inquisitorials encara no s’havien donat però, el jove Pau de Sant Leocadi els arribaria a conèixer anys més tard ja que ací va passar la resta de la seua vida i ací va realitzar gairebé tota la seua producció. Per tant, podem imaginar-nos el nostre pintor, arribant amb una certa il•lusió a València, la més pròspera de les ciutats de la Corona d’Aragó i de la península i una de les més puixants en l’economia europea i de la Mediterrània. La missió de l’artista, o almenys així ens agradaria creure, era la de renovar el panorama artístic valencià dins d’un programa de modernització que suposem intuït pel cardenal Borja, atès que per la seua condició històrica, social i econòmica, a més de la seua condició de metròpoli dels reialme de la Corona d’Aragó, la ciutat de València no podia restar al marge dels nous corrents renovadors de l’art i del pensament humanístic. És per això que el cardenal xativí no va dubtar a fer ús de les seues prerrogatives com a bisbe de València per a emprar la capella major de la catedral com el millor aparador del país i poder així llançar aquell missatge de modernitat que la societat valenciana necessitava. Per això va escollir una jove promesa d’una de les millors pedreres italianes. D’aquesta manera, Pau de Sant Leocadi, -amb el nom valencianitzat com se’l coneixia entre nosaltres- oficialment instal•lat, va introduir en el regne valencià el nou codi artístic conegut com Renaixement i que es basava en la representació naturalista que experimentà per primera vegada Giotto quan, segons diuen, va dibuixar una ovella del natural.

Ara bé, mentre els estats italians adoptaven el pensament renaixentista del Dante i de Petrarca i les formes arquitectòniques de Brunelleschi o el naturalisme dels pintors del quattrocento amb la introducció de les formes clàssiques de l’Antiguitat, el regne de València -i la resta de regnes hispans- vivien immers en un món gòtic al que li costava d’acceptar qualsevol novetat. Des d’aquesta perspectiva, el mestre Pau pren nota de la realitat amb ulls d’observador d’una realitat social i cultural molt diferent d’allà d’on prové. En una de les seues millors pintures, sinó la que més, el Sant Miquel del Museu Diocesà d’Oriola, introdueix dues vedutta a un costat i altre de l’eix separador que porta a la mà l’arcàngel: d’una banda veiem un temple gòtic; a l’altra banda, un temple renaixentista. Una visió subtil de mostrar la realitat de la societat valenciana del seu temps; la tràgica dualitat a la què sembla que estem condemnats eternament i de la què ell mateix va ser una de les seues víctimes. Sembla doncs, que el canvi d’estil que experimentaria posteriorment la seua producció és conseqüència d’una completa subordinació als dictàmens d’una part d’aquesta dicotomia secular que no apostava per la modernització de la societat ni del pensament medieval que l’envoltava.

Pau de Sant Leocadi havia de passar a la història valenciana com un heroi imposat des del centre del món des d’on irradiaven les novetats artístiques i de pensament a la resta del món, la perifèria, que era on nosaltres ens trobàvem. Des d’aquesta posició privilegiada, les pintures modernes importades d’Itàlia havien de servir de far i guia no sols als artistes, sinó a tothom en general. D’aquesta manera, el missatge modernitzador del cardenal Borja –després Alexandre VI- que llançava a la societat valenciana quedava plasmat en les parets de l’espai més sagrat i respectat del país; el presbiteri de la catedral.

Anys més tard, quan el mestre Pau treballava a Gandia, la caixa de l’orgue de la mateixa catedral, dissenyada cap a 1510, -any del naixement de Francesc de Borja- per Hernando de los Llanos i per Hernando Yáñez de la Almedina, va ser la primera estructura tridimensional i estable realitzada amb una concepció estilística renaixentista. Tot i això, cal destacar i reclamar la novetat que, abans de 1507, Damià Forment va introduir dues pilastres renaixentistes amb motius a candelieri al bell mig de l’estructura gòtica del retaule major de la Seu de Gandia. Tot i això, ens inclinem a pensar que va ser el propi Pau de Sant Leocadi qui li facilitaria a Damià Forment els dibuixos de les pilastres i així mateix, el posaria al corrent de les novetats renaixentistes. Tant Pau de Sant Leocadi -en 1478- com els Forment -en 1508- es veieren davant els tribunals acusats de delictes imputats en la realització de les seues obres: l’un acusat de robatori d’or de les pintures de la catedral i els altres pel disseny d’un retaule dedicat a Sant Eloi, traçat pels Hernando amb embelliments que eren “cosa de gentils e infidels” i que els Forment s’havien d’encarregar de realitzar-lo. Durant el desenvolupament de les diligències del procés contra els Forment es formaren dos bàndols oposats que, a més a més, havien de testificar durant la causa. Aquest afer va moure tot el món artístic valencià i suposem que el mateix fet accentuaria encara més la divisió de la societat valenciana.

Per entendre una miqueta millor el panorama artístic del moment, hem d’entendre que en totes les èpoques, la integració de les diverses arts plàstiques amb el món literari ha estat una premissa. La cultura humanística va ser eminentment literària però tant les arts com les lletres no es poden entendre sense una correspondència mútua doncs són com l’anvers i el revers de la mateixa moneda. Ara bé, el cultiu de l’esperit i el refinament del pensament humanista era tasca de grupuscles, d’algunes elits de l’alta aristocràcia i de la noblesa entre les que es contaven les corts del duc de Gandia i del comte d’Oliva. Tot i així, les temptatives renovadores de l’esperit i del comportament humanístic no tingueren l’èxit que es prevenia doncs, des de les primeres dècades del segle XVI s’evidencien els primers símptomes d’artrosi intel•lectual -un fet complex que necessitaria moltes línies per a poder esbrinar. Un cas d’excepció el tenim a casa nostra: el comte Serafí de Centelles va fer un desplegament decoratiu humanista i renaixentista en el seu palau d’Oliva però pel que fa al duc Joan II de Borja, pare de Sant Francesc de Borja, el seu interès per les lletres humanístiques no troben la seua correspondència artística en el palau de Gandia. Així mateix, Francesc de Borja tampoc no tingué massa preocupacions artístiques tot i que alguns autors li volen atribuir algunes composicions musicals. Durant el govern ducal, Francesc de Borja va renovar o remodelar la Sala de Corones donant-li l’aspecte que tots coneguem. Com podem observar el seu estil és totalment gòtic tot i que en aquells anys el Renaixement era l’estil predominant no solament al regne de València sinó a tots els racons de la península Ibèrica. Val a dir però, que l’únic testimoni renaixentista existent en el palau ducal de Gandia d’època de Francesc de Borja és l’arc de triomf que emmarca una porta que s’obri sota la llotja que sustenta l’Obra Nova o Galeria Daurada construïda a finals del segle XVII. Una decoració sòbria pel que fa als elements i als materials empleats. Ni pedra ni marbres ni jaspis. Tan sols guix per a celebrar el matrimoni del seu fill i hereu Carles amb la comtessa d’Oliva, Magdalena de Centelles. També és sabut que Francesc de Borja, de Roma estant i com a General de la Companyia de Jesús, era contrari a fer despeses en l’embelliment arquitectònic dels col•legis que tot arreu anaven fundant-se.. També se li ha volgut atribuir la construcció de l’església del Gesú de Roma. El que és cert és que va contribuir a les despeses de la seua construcció; un projecte innovador promogut per Ignasi de Loiola que va començar quan Francesc de Borja ocupava el Generalat i que va ser gairebé sufragat en la seua totalitat pel cardenal Alessandro Farnese. Tot i això, no hem de pensar que el nostre sant no tenia sensibilitat artística. Ni gens menys. Tan sols hem de constatar que els seus pensaments i interessos anaven per altres camins. Així ho va demostrar durant el seu generalat; amb la tasca de reorganització i de programa d’evangelització i construcció de col•legis de la Companyia de Jesús arreu del món.

Tornant a casa nostra i als anys de la primera meitat del segle XVI, abans de l’entrada en religió de Francesc de Borja i com a epíleg d’aquestes línies que, evidentment, no basten per a resumir el pensament artístic del moment del seu naixement, res millor que fer referència a les paraules d’un gran historiador de l’art com va ser Camón Aznar en les que diu: ...nunca se ha valorado en toda su importancia ni doctrinal ni estética, la nostalgia de medievalismo que surge en España en la segunda mitad del XVI. Pudiéramos decir que, son las formas soterradas de la tradición, las que ahora vuelven a brotar, si bien, naturalmente bajo otros supuestos. Conceptualmente y, sólo como símbolo, podemos decir que ha pasado la época de Erasmo y de los grandes anhelos de reforma que vemos en nuestra sociedad, no sólo civil sino religiosa, en la primera mitad del siglo XVI (...) No podemos olvidar que nuestros grandes místicos que ahora afloran con tanta grandeza, tienen muchas de sus raíces en el misticismo nórdico cuatrocentista. Y en las artes, que es lo que directamente nos interesa, observamos análoga reacción. Si bien (...) con una dualidad de estilos que es muy característico de esta inadaptación del genio español a los ideales italianos.

Els anys del govern del IV duc de Gandia, Francesc de Borja eren hereus d’aquell fet que va copsar tota Europa i que té els seus orígens en la reforma del pensament religiós -i de la pròpia Església- promoguda per Luter que, a més a més, es va endur amb la seua condemna tot el pensament humanista que va expandir per Europa Erasme de Roterdam: amb el Sacco di Roma de 1527 protagonitzat pels exèrcits de l’emperador Carles V acabava una època optimista i molt activa intel•lectualment. Durant les dures generacions següents l’ambient de Roma va ser auster, antihumanista, profà i fins i tot antiartístic. Per tant, no és d’estranyar que la personalitat del duc de Gandia notara aquelles influències, més encara després d’haver passat pel filtre de franciscans, dominicans i finalment els jesuïtes, al si dels quals, Francesc de Borja va assolir la pau espiritual que tant desitjava i on va trobar el camp idoni on poder desenvolupar les seues inquietuds evangelitzadores. A la fi, va ser la humanitat -i no l’humanisme- de Francesc de Borja allò que el va fer sant i universal per a major glòria de tots.