dijous, 30 de maig del 2013
divendres, 17 d’abril del 2009
L'axioma de Gandia: Passeig Germanies.
L’AXIOMA DEL PASSEIG DE LES GERMANIES
Des dels seus orígens, i així queda reflexat en un antic gravat del segle XVIII, la ciutat de Gandia estava rodejada de muralles i separada del raval. Entre un nucli i l’altre corria una mena de rambla que separava ambdós nuclis que amb el temps s’ha convertit en el passeig de Gandia. Un passeig com pocs del nostre àmbit cultural on es pot apreciar la realitat social de la ciutat.
A l’interior de la muralla fortificada es trobaven les institucions civils i eclesiàstiques i tenien el seu habitatge el ducs, la gran i petita noblesa, els aristòcrates, burgesos, comerciants, llauradors propietaris i la resta de l’escala social cristiana. D’altra banda i en un primer moment, el Raval estava habitat per musulmans i jueus, posteriorment pels moriscos fins la seua expulsió i finalment per la població nouvinguda d’altres pobles que s’instal·laven a la nostra ciutat.
Ara bé, al llarg de tota la seua història, els habitadors dels dos nuclis -la vila i el raval- han estat units i alhora separats per un espai que, transformat en un passeig urbà, va esdevindre “el saló” de la ciutat on la gent acudia a fer-se veure i a mirar. Un nexe d’unió que aconseguia apropar uns cap els altres però, també era la línia que demarcava l’estatus social dels dos nuclis i per tant, separava una societat de l’altra. És a dir, aquest espai va esdevindre una paradoxa.
Tanmateix, amb les transformacions socials de finals del segle XIX associades al desenvolupament industrial i urbanístic que tingué com a resultat l’enderrocament de les muralles, la nova classe social que es va enriquir amb la fusta dels arbres caiguts de la noblesa, va omplir el buit d’aquesta, tot construint grans cases que, amb el temps, també tingueren el cognom de nobiliàries. Aquestes cases, com la dels Vallier, s’alçaren a la banda sud del passeig i a les portes del raval, la qual cosa va contribuir a diluir una mica la separació física dels dos nuclis urbans de Gandia. El posterior desenvolupament urbà de la ciutat i del passeig cap a l’oest –cap a les muntanyes- va anar esborrant aquest fet diferencial fins arribar al nostre present en què, a la fi, ha desaparegut completament. Aquella paradoxa urbana a la que ens hem referit es va convertir en la via principal de la ciutat.
Però no s’acaben ací les paradoxes del nostre passeig perquè, malgrat tot, és una via que venint de cap lloc, va a enlloc. És a dir, tot i la seua importància, el passeig no comença en cap punt que arreplegue els fluxos de trànsit de la ciutat ni tampoc no acaba en cap punt que deixe fluir aquells, o a l’inrevés. Pensem si més no, en la via que des de l’entrada de la carretera d’Albaida travessa la ciutat i va a parar a l’altra entrada de la ciutat venint de València. I així podríem dir d’altres vies que aglutinen i distribueixen el trànsit de la ciutat.
El passeig no té aquest objectiu. Tot i el trànsit rodat, el passeig és una via peatonal on, dia a dia, centenars, milers de persones, caminen amunt i avall per anar a resoldre els seus assumptes laborals o personals o, simplement, per gaudir del passeig. Salvant les distàncies, el nostre passeig és a Gandia el que les Rambles són a Barcelona. Ni més ni menys.
I és que, a hores d’ara, hom camina per aquesta via i se n’adona del “cosmopolitisme” de la nostra petita ciutat. El fenomen de la globalització ha comportat un altre fenomen, el de la multiculturalitat i per paradoxes de la vida, el passeig de les Germanies torna a mostrar-se com un mosaic d’individus de diverses ètnies que, al creuar-se en el seu caminar poden mirar-se els ulls per mostrar-se complaents o no. Vinga de qui vinga. Aquesta és l’assignatura pendent que, malauradament, perdurarà per molts anys. Cal que ens adonem que les lleis de la humanitat no estan escrites i a ca nostra com arreu, hi existeixen més d’un “raval” on conviuen grups socials de diverses ètnies i procedències. Talment com des dels orígens de la nostra ciutat. Només cal que ho recordem o, si més no, que no hi pensem. Visquem i gaudim del nostre passeig. Mirem els ulls a aquells amb qui ens reconeguem i els que tenen el color de la pell diferent. Tot plegat, la paradoxa del nostre passeig que uneix i separa, esdevé el mirall on es reflecteix la ciutat o si més no, el seu axioma.
Segons les seues arrels etimològiques, la paraula axioma prové del grec i significa “allò que sembla just” o allò que es considera evident i sense necessitat de demostració. També significa “valorar” que al seu torn també vol dir “avaluable” o “digne”. Entre els antics filòsofs grecs, un axioma era allò que semblava ser vertader sense cap necessitat de provar-ho. Així, trobe jo, que és el nostre passeig de les Germanies on a l’encreuament amb el carrer Primer de maig s’instal·la la falla d’un dels barris amb més multiculturalitat de la ciutat. El passeig ha de ser l’axioma que ens aglutine a tots i que fasa que tots i cadascún dels que passegem per ell, ens mirem els ulls de manera complaent.
Gandia, desembre de 2008
Vicent Pellicer i Rocher
Des dels seus orígens, i així queda reflexat en un antic gravat del segle XVIII, la ciutat de Gandia estava rodejada de muralles i separada del raval. Entre un nucli i l’altre corria una mena de rambla que separava ambdós nuclis que amb el temps s’ha convertit en el passeig de Gandia. Un passeig com pocs del nostre àmbit cultural on es pot apreciar la realitat social de la ciutat.
A l’interior de la muralla fortificada es trobaven les institucions civils i eclesiàstiques i tenien el seu habitatge el ducs, la gran i petita noblesa, els aristòcrates, burgesos, comerciants, llauradors propietaris i la resta de l’escala social cristiana. D’altra banda i en un primer moment, el Raval estava habitat per musulmans i jueus, posteriorment pels moriscos fins la seua expulsió i finalment per la població nouvinguda d’altres pobles que s’instal·laven a la nostra ciutat.
Ara bé, al llarg de tota la seua història, els habitadors dels dos nuclis -la vila i el raval- han estat units i alhora separats per un espai que, transformat en un passeig urbà, va esdevindre “el saló” de la ciutat on la gent acudia a fer-se veure i a mirar. Un nexe d’unió que aconseguia apropar uns cap els altres però, també era la línia que demarcava l’estatus social dels dos nuclis i per tant, separava una societat de l’altra. És a dir, aquest espai va esdevindre una paradoxa.
Tanmateix, amb les transformacions socials de finals del segle XIX associades al desenvolupament industrial i urbanístic que tingué com a resultat l’enderrocament de les muralles, la nova classe social que es va enriquir amb la fusta dels arbres caiguts de la noblesa, va omplir el buit d’aquesta, tot construint grans cases que, amb el temps, també tingueren el cognom de nobiliàries. Aquestes cases, com la dels Vallier, s’alçaren a la banda sud del passeig i a les portes del raval, la qual cosa va contribuir a diluir una mica la separació física dels dos nuclis urbans de Gandia. El posterior desenvolupament urbà de la ciutat i del passeig cap a l’oest –cap a les muntanyes- va anar esborrant aquest fet diferencial fins arribar al nostre present en què, a la fi, ha desaparegut completament. Aquella paradoxa urbana a la que ens hem referit es va convertir en la via principal de la ciutat.
Però no s’acaben ací les paradoxes del nostre passeig perquè, malgrat tot, és una via que venint de cap lloc, va a enlloc. És a dir, tot i la seua importància, el passeig no comença en cap punt que arreplegue els fluxos de trànsit de la ciutat ni tampoc no acaba en cap punt que deixe fluir aquells, o a l’inrevés. Pensem si més no, en la via que des de l’entrada de la carretera d’Albaida travessa la ciutat i va a parar a l’altra entrada de la ciutat venint de València. I així podríem dir d’altres vies que aglutinen i distribueixen el trànsit de la ciutat.
El passeig no té aquest objectiu. Tot i el trànsit rodat, el passeig és una via peatonal on, dia a dia, centenars, milers de persones, caminen amunt i avall per anar a resoldre els seus assumptes laborals o personals o, simplement, per gaudir del passeig. Salvant les distàncies, el nostre passeig és a Gandia el que les Rambles són a Barcelona. Ni més ni menys.
I és que, a hores d’ara, hom camina per aquesta via i se n’adona del “cosmopolitisme” de la nostra petita ciutat. El fenomen de la globalització ha comportat un altre fenomen, el de la multiculturalitat i per paradoxes de la vida, el passeig de les Germanies torna a mostrar-se com un mosaic d’individus de diverses ètnies que, al creuar-se en el seu caminar poden mirar-se els ulls per mostrar-se complaents o no. Vinga de qui vinga. Aquesta és l’assignatura pendent que, malauradament, perdurarà per molts anys. Cal que ens adonem que les lleis de la humanitat no estan escrites i a ca nostra com arreu, hi existeixen més d’un “raval” on conviuen grups socials de diverses ètnies i procedències. Talment com des dels orígens de la nostra ciutat. Només cal que ho recordem o, si més no, que no hi pensem. Visquem i gaudim del nostre passeig. Mirem els ulls a aquells amb qui ens reconeguem i els que tenen el color de la pell diferent. Tot plegat, la paradoxa del nostre passeig que uneix i separa, esdevé el mirall on es reflecteix la ciutat o si més no, el seu axioma.
Segons les seues arrels etimològiques, la paraula axioma prové del grec i significa “allò que sembla just” o allò que es considera evident i sense necessitat de demostració. També significa “valorar” que al seu torn també vol dir “avaluable” o “digne”. Entre els antics filòsofs grecs, un axioma era allò que semblava ser vertader sense cap necessitat de provar-ho. Així, trobe jo, que és el nostre passeig de les Germanies on a l’encreuament amb el carrer Primer de maig s’instal·la la falla d’un dels barris amb més multiculturalitat de la ciutat. El passeig ha de ser l’axioma que ens aglutine a tots i que fasa que tots i cadascún dels que passegem per ell, ens mirem els ulls de manera complaent.
Gandia, desembre de 2008
Vicent Pellicer i Rocher
Subscriure's a:
Missatges (Atom)